Dites populars

Llofriu

• A Llofriu, els més rics van a captar i els pobres els fan caritat.
• A Llofriu, per guarir-se els desigs, es banyaven al mar al bell punt de mitjanit, i es rentaven ben bé la part del cos afectada pel desig (Dossier / La nit més màgica - presència del 13 al 19 de juny de 2003).
• A Llofriu, quan mor un ric, toquen dues campanes, i quan mor un pobre, les toquen totes.
• A Llofriu, tota cuca hi viu.
• A Mont-ras toquen a missa, a Llofriu ja hi ha tocat, a Torrent ja l'han mig dita i a Sant Feliu ja l'han acabat.
• Com els gossos de Llofriu, que els més rics van a captar.
• La neta de Llofriu mata els polls amb la llossa.
• Llofriu, terra de carlins.
• Per morts i per vius, som de Llofriu.
  
  

Curiositats

Valentí Castanys i "El Banco de Llofriu"

Fruit de la meva tafaneria, a Barcelona, en una d'aquelles llibreries on inesperadament hom es troba entre mans i, com aquell qui diu, sense pensar-hi, llibres vells, restes d'edicions, revistes i tractats que de ben segur ja no hi comptava, i que molta cosa ja figura en l'arxiu mental de l'oblit, vaig saquejar un prestatge farcit i apilonat de volums de desigual format i enquadernació. Vaig estirar-ne un en perfecte estat de conservació, donat el seu bon embolcall de pols, que va fer-me rebobinar el disquet de la memòria, amb suggerents il·lustracions sobre un fons blau a la portada. Es titulava: Valentí Castanys. Comentaris sense malícia.

Fixeu-vos, ja no me'n recordava d'en Castanys. Això que de jovenet els seus dibuixos m'havien captivat i he de confessar que ara, i més donada la troballa, continuen fent-ho. Es tracta d'una primera -i sembla ser única- edició de l'any 1966. Un volum que conté la recopilació d'una setantena de comentaris breus publicats setmanalment a les pàgines de la revista Destino, acuradament traduïdes al català pel que fou un bon amic seu, en Manuel Amat, conversador, contertulià de penya i home proper, al qual, de ben segur, la tasca li degué resultar fàcil, limitant-se a reviure sobre el paper la gràcia, la intenció i la frescor que feien tan divertides i cuejants les converses de Castanys, amb aquella peculiaríssima adjectivació, els seus girs i tota la seva mecànica narrativa. El dibuixant Castanys tenia l'art d'escriure dibuixant, que és una forma d'escriure marcadament gràfica i precisa. El seu humor era intencional i caricaturesc. Era fet de trets ràpids, de concrecions. Com una successió d'apunts traçats sobre la mateixa marxa del tema. Jo diria que per aquest virtuós de la ploma escriure era un exercici complementari i afegiria que a la majoria dels seus dibuixos no els calia cap text. S'entenien sols. Va ser un autèntic cronista del seu temps i de la seva terra, de temàtica àmplia on es veien la gent i els fets del moment: la família nombrosa que ocupava totalment la tartana; les anècdotes del 600; les multes amb sermó; les camises inarrugables... articles, tots ells, acompanyats evidentment de la seva corresponent -i no oblidem, encertada- il·lustració.

Val a dir que en ocasions Castanys s'involucrava en la historieta. És el cas d'Una sueca al tendido, on ell mateix exerceix la tasca de cicerone amb una dama d'Estocolm una tarda de toros. "¡Visca la gràcia i la sal d'Andalusia!", però el "diestro" era en Bernadó i, per tal que les anotacions que la dama nòrdica traslladava al seu bloc fossin del tot fidedignes, Castanys va creure prudent advertir-li que l'esmentat "maestro" era de Santa Coloma de Gramenet.

En un altre d'aquest Comentaris sense malícia, titulat Un compte corrent, ironitza sobre la banca. Els comentaris fregaven la realitat del moment, en què qualsevol vailet benestant pagava un parell de xiclets amb un taló. Era l'època en què la peça fonamental del funcionalisme econòmic era el compte corrent. Feia referència als comptacorrentistes de menor quantia que, una vegada liquidats els deutes majors, s'entretenien intercanviant xecs bancaris modestíssims, només pel plaer de signar i ordenar al banc que pagués al portador, encara que es tractés només de xifres ínfimes i escadusseres.

Aquest últim comentari ha estat concretament el motiu que hagi volgut parlar de Valentí Castanys, perquè l'especial il·lustració que l'acompanya fa referència a una entitat bancària de l'època i alhora ens assabenta que el "Banco de Llofriu" que, al menys un servidor, ignora que hagi existit mai, oferia en aquells moments un capital de 300 milions de pessetes.

Probablement, amb aquest complement gràfic, Castanys volia deixar clar i convèncer que Llofriu era sinònim de caler, i que una imatge valia més que mil paraules.

Miquel Llenas Janoher

El país d'en Nandu

Un diumenge d'hivern encuriosit, amb les parades de llibres i revistes vells al mercat de Sant Antoni de Barcelona, em va sorprendre trobar un fascicle d'una revista picant de l'any 1922 que es titulava "El Nandu de Llofriu". El seu contingut és d'un picant molt esbravat, si el comparem amb les revistes d'informació general d'avui.

Aquesta troballa em va fer recordar que havia sentit a parlar d'en Nandu de Llofriu, però mai havia tingut una idea clara de qui era. Doncs bé, una xerrada amb en Josep Mateu m'ha ajudat a estirar una mica el fil. Sembla que tot va sortir d'una obra de teatre que es titulava en Nandu i la Tuies. És probable que la revista sortís sota la influència de l'obra de teatre. La revista és el primer número que va sortir; desconec si n'hi varen haver de posteriors, o el seu èxit va ésser més aviat efímer. Per altra part, un veí de Llofriu que es diu Claudi Zennon, fill d'una família de molts germans que es dedicaven a fer pous, home fornit i valent que tenia afecció pel ciclisme, va destacar en algunes curses a Barcelona, igual que el seu amic Josep Mateu, encara que aquest últim d'una manera més local. Va ésser en aquesta època que, per la seva procedència, li varen posar de motiu en Nandu de Llofriu, nom que li molestava enormement. Vet aquí, doncs, que si tothom es pensava que Llofriu era conegut arreu pel veïnatge de l'il·lustre escriptor Josep Pla, o pels concorreguts suquets del senyor Portabella, s'ha equivocat. La fama ja ens venia de més lluny i ens la va donar aquest personatge, entre la ficció i la realitat, que és en Nandu de Llofriu. Josep Sabrià